En lo más crudo del crudo invierno,(1995) dirigida per Kenneth Branagh, Joe Harper, el protagonista, sense treball, immers en una crisi existencial, decideix organitzar una representació teatral nadalenca de la seva obra favorita Hamlet, que tendrà lloc en una vella església de Gran Bretanya.
Davant de tot aquest projecte pareix que tan sols Margarette D’Arcy, la seva estafadora agent, és la única persona que confia en ell. Tots estan convençuts de que està signant la seva sentència de mort a nivell professional, no obstant ell decideix intentar-lo i iniciar el camí.
Inicialment du a terme un càsting d’actors dels quals n'elegeix a sis, per fer-se càrrec dels vint-i-quatre papers de l’obra. Plens d’il·lusió i amb pocs doblers es dirigeixen a l’església del poble on tendrà lloc la representació. Allà s’instal·len per viure i treballar durant tres setmanes i en aquest temps es plantegen multitud de situacions. Seràn tres setmanes en que aprendran més sobre sí mateixos de lo que mai s'haguessin imaginat.
Després de tant assajar i treballar, a poques hores de la presentació Joe rep una proposta de treball molt bona però amb un inconvenient: que no podrà realitzar-se l’obra que ha estat preparant durant tres setmanes. Li comunica la notícia als protagonistes i aquests, desolats, se senten molt tristos perquè hi havien posat molta il·lusió.
En aquests moments m’agradaria comentar una frase que diu un dels personatges:
"Si sucede ahora ya no sucederá, y si no va a suceder qué más da; Si no sucede ya sucederá, hay que estar preparado".
En el darrer moment, Joe decideix que amb tot el que havien treballat no pot fer-li això als seus personatges, finalment du a terme l’obra i és un gran èxit. Alguns d’ells reben importants llocs de treball a la vegada que el protagonista inicia una relació amorosa amb la jove que representa a Ofèlia.
Hi ha distints trets que podem destacar. En primer lloc no trobam grans escenaris, simplement una petita i antiga església, els actors són desconeguts i a més a més la visualitzam en blanc i negre.
Kenneth Branagh en aquesta pel·lícula té un objectiu, es centra bàsicament en un tema proper, estimat i que ell coneix bé: el de la creació artística i la passió per actuar. També es pot dir que estem davant d’una obra dramàtica, però amb certs elements de comèdia que descarreguen alhora una tensió molt real.
Els diàlegs són àgils tot i que de vegades caigui en alguna grolleria. Pel que fa als personatges, en la meva opinió estan ben dibuixats: els seus petits drames resulten propers, així com les relacions d’amistat que sorgeixen entre ells i a poc a poc ens ajuda als espectadors a configurar d’alguna manera el sentiment de família que impregna poc a poc a la companyia.
Cal dir que aquesta idea de formar una família, ve donat pels diferents problemes familiars que arrosseguen els personatges, molt presents al llarg de la història i que d’alguna manera ens fan reflexionar.
A la pel·lícula també podem destacar un preocupació pel teatre. Pareix que no és una casualitat que Branagh fixi l’estrena de l’obra que preparen els seus personatges el dia de Nit de Nadal; ni tampoc que el lloc on es prepari per representar-la sigui una església abandonada.
Segons diverses fonts, es pot establir una mena de lament en la pel·lícula del fet que en l’actualitat, les esglésies i els teatres es buidin poc a poc... De que falti entre la gent raons per les que treballar, lluitar viure... Branagh dirigeix la seva pel·lícula més personal, el que ajuda a la solidesa. La seva identificació amb el protagonista és d’alguna manera evident: amb ell comparteix la passió per l’art, la lluita per no cercar els diners immediats a canvi de renunciar a la creació artística personal.
No és difícil endevinar que darrere de l’al·lot de quinze anys citat en la pel·lícula, que es va sentir embadalit sense saber per què després de veure una representació de l’obra de Shakespeare, s’amaga un brillant director de cinema, enamorat del teatre i del geni del dramaturg anglès, que
després de rodar la pel·lícula que he comentat, es va llançar a fer realitat un dels seus somnis: fer Hamlet (1996) en cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada