HAMLET TORNA ALS NEGOCIS (Aki Kaurismäki, 1987)

    L'any 1987, el director finlandès Aki Kaurismäki realitzà una irreverent adaptació de l'obra de Shakespeare en el seu film Hamlet torna als negocis. Transporta l'acció des de la Cort del regne de Dinamarca a la seu d'una empresa finlandesa, on les intrigues cortesanes són substituïdes per ambicions capitalistes.
     Kaurismäki porta al seu terreny el Hamlet original, tant en el camp temàtic com en l'estilístic. Melissa Croteau identifica un desplaçament del focus d'interès des del "culebrot elitista" que predomina a l'obra de Shakespeare a una crítica en forma de sàtira de la burgesia egoista, amb triomf final del proletariat. Aquest canvi de missatge entre ambdues obres és una mostra clara de l'autoria del finlandès, ja que emparenta amb la temàtica dominadora de la seva filmografia (sobretot amb la que s'ha anomenat "trilogia del proletariat", formada per les pel·lícules Ombres al paradís, Ariel i La noia de la fàbrica de llumins).

     Aquesta victòria dels proletaris al final de la pel·lícula és operada per dos personatges introduïts per Kaurismäki, dos servents de Hamlet. Simo és el seu xofer i Helena la noia que li porta el menjar i s'ocupa de la neteja. El director finlandès els atorga un paper fonamental en la resolució de la trama, en un dels canvis més significatius respecte a l'obra original. Hamlet sobreviu a l'enfrontament amb Lauri (Laertes) i Klaus (Claudi), però és emmetzinat per Simo després de revelar els seus plans per a l'empresa, que van en contra dels interessos del sindicat obrer.

     Ja hem vist que Hamlet torna als negocis és, essencialment, una reconversió de Hamlet en un film socialista. Però també és una gran comèdia negra. En una entrevista, Kaurismäki es dolia de la reacció del públic a les primeres projeccions del film, en la que no es sentia cap rialla. La veneració a l'obra de Shakespeare, que sembla que sempre s'ha prendre massa seriosament, és utilitzada també pel cineasta pel seu exercici d'una mirada descreguda enfront de la serietat del món.

    Però, sens cap mena de dubte, l'element que eleva la qualitat d'aquesta sàtira és la paròdia que realitza sobre el cinema negre. Kaurismäki domina a la perfecció tots els aspectes formals característics del gènere, que, per altra banda, tan bé s'escau per a representar la tragèdia de Hamlet. El blanc i negre, les escenes poc il·luminades, els clarobscurs, els espais claustrofòbics i els angles de càmera extrems formen part de l'estil del film. I, per damunt de tots, destaca la utilització de la música que fa el director.

    Víctor Arranz assenyala que, per una banda, augmenta el to de paròdia de les conversacions absurdes entre personatges amb grandiloqüents peces orquestrals i, per altra, “refuerza ese carácter cómico que busca con estos clichés [...] a través de su ubicación dentro del propio relato: Hamlet lanza desde reproductores de música presentes en la escena piezas que, dentro de la propia diégesis, traducen su estado de ánimo”. Un d'aquests casos és la primera escena que se'ns presenta entre Hamlet i Ofèlia, dos mesos després de l'enterrament del pare.

     El caràcter finlandès és un altre dels elements que es veu reflectit, ja no només en Hamlet torna als negocis, sinó en tota la filmografia d'Aki Kaurismäki. La millor explicació d'aquest caràcter la dóna un acudit que diu així: dos finlandesos estan a un bar. Després d'hores de silenci, un d'ells aixeca el seu got cap a l'altre i diu: “Salut!”. L'altre li replica: “no he vingut aquí a trobar conversa”.

     Aquesta gelor, qui sap si provocada per les fredes temperatures del país, es trasllada en els seus films en unes interpretacions inexpressives, marcades per converses sense canvis d'entonació (i sense mirar-se als ulls, com en una escena entre Ofèlia i Polonius), i en llargs moments de silenci, com es pot observar en el moment en que els dos guàrdies comuniquen a Hamlet que han vist l'espectre del seu pare.

      El laconisme que impera a la pel·lícula sembla que entra en contradicció amb l'obra de Hamlet, on segons Northrop Frye tots els personatges parlen massa i de manera incessant. En efecte, l'adaptació de Kaurismäki és extremadament lliure i fins i tot els personatges tenen poc a veure amb els de Shakespeare.

   Hamlet és com un nen malcriat i capritxós, de qui desapareix el caràcter reflexiu de l'original i que substitueix els seus dilemes per accions arbitràries. Les bondats que es canten del seu pare a l'obra de teatre són ocupades pel relat, tant del fill com de l'esposa, de les seves males accions i l'espectre ho reafirma quan diu que està condemnat a l'infern pels seus pecats i que de tan en tan n'ha de fugir per refrescar-se. Polonius parla de manera explícita de les seves intencions de casar a Ofèlia amb Hamlet per fer-se amb el control de la corporació. La mateixa Ofèlia coneix els plans del seu pare i els segueix, eliminant del seu personatge tota la innocència i vulnerabilitat.

    En definitiva, podem concloure que Kaurismäki estava més interessat en la reputació irreprotxable de Hamlet que no en el propi contingut de la mateixa, de la que tan sols n'agafa les línies mestres de l'argument, i supedita l'obra al seu discurs recurrent de la lluita de les classes obreres amb les burgeses. Hamlet torna als negocis és una sàtira de la burgesia sota la disfressa d'una paròdia del cinema negre.

Bibliografia:

Croteau, M. "Aki Kaurismäki's Hamlet Goes Business: A Socialist Shakespearean Film Noir Comedy" Shakespeare's World / World Shakespeares. Danvers, Massachusetts: Rosemont Publishing, 2008.

Arranz Esteban, V. "El papel del sonido audiovisual en el discurso cinematográfico

posmoderno" Actas – III Congreso Internacional Latina de Comunicación

Social – III CILCS – Universidad de La Laguna, diciembre 2011

http://driftingcloudscinema.posterous.com/?tag=sensesofcinema

Frye, N., dins Shakespeare, W.: Tragèdies I. Barcelona: Destino, 2003.