L’adaptació cinematogràfica que va dur a terme Kenneth Branagh el 1996 sobre la peça teatral Hamlet, i que comptava amb actors de renom com per exemple Derek Jacobi (Claudi), Julie Christie (Gertrudis), Kate Winslet (Ofèlia) o el mateix Kenneth Branagh que feia del príncep Hamlet de Dinamarca, es pot considerar com a una reproducció fidel de cada element i cada tret de l’obra original. Branagh la va voler fer tan exacta que no va dubtar en fer ús d’un recurs no massa habitual en cinema però que, per el contrari, és bastant freqüent en teatre: els monòlegs.
Dintre de la pel·lícula podem trobar-los-hi tots ells, interpretats d’una manera excel·lent per cada actor i, des del meu punt de vista, just de la manera en què el lector s’ho imaginava mentre tenia el llibre entre les seves mans i el llegia. No obstant això, aquesta darrera premissa no es pot aplicar a tots els monòlegs ja que n’hi ha un de molt important que, quan el veus, de sobte penses que no és exactament com t’ho imaginaves. Aquest no és altre que el famós “Ser o no ser”.
En aquesta escena de la pel·lícula, Kenneth Branagh juga d’una manera extraordinària amb el mirall al qual es dirigeix el personatge de Hamlet (interpretat precisament per ell) donant a entendre que el que fa es dirigir-se a ell mateix exactament com si parlés amb el seu interior. Això demostra que el que volia Branagh era rompre un poc la teatralitat del monòleg i li dóna un sentit més realista, cosa que els monòlegs com a recurs no posseeixen. Per tant aquest és l’únic que es surt un poc del que és normal al afegir-hi aquest element que pot confondre a la gent o bé la pot sorprendre (de manera positiva, és clar). Tot i així, personalment trobo que és tot un encert i sobretot un efecte molt original que romp amb els esquemes dels altres monòlegs que es representen a la pel·lícula.
Els esquemes als que hem refereixo són que els monòlegs que es van succeint durant tota l’adaptació cinematogràfica es poden interpretar com a simples pensaments que tenen els personatges i que són dits en veu alta. Això no es gaire distint al “ser o no ser”, ja que, al ser un monòleg, el que es diuen són pensaments. No obstant això, aquests que es mostren en aquesta escena del príncep Hamlet li afecten d’alguna manera ja que, com sabem, s’està qüestionant a ell mateix si actuar o no. Els altres monòlegs, com per exemple el d’Ofèlia a l’acte III, escena I, que es produeix just després d’una conversació entre ella i el príncep, mostren simplement uns pensaments superficials dels personatges, d’alguna cosa que s’està produint al seu voltant i que no tenen res que veure amb ells. Aquest és el cas d’Ofèlia en aquest moment de l’obra, que a la pel·lícula ha quedat ben resolt: ella simplement dóna la seva impressió respecte de la follia de Hamlet, sense entrar a territori personal.
Tota la pel·lícula en general ha quedat ben resolta. Cada personatge interpretat, cada diàleg té la mateixa força i vivacitat que presenta el text original del dramaturg anglès William Shakespeare, l’escenografia, cada moviment dels actors, etc.
Tot això demostra que és possible dur a la pantalla d’un cinema un clàssic entre els clàssics, una peça teatral que, després de quasi quatre-cents anys, no ha perdut la seva essència personal que la fa diferent de la resta. Hamlet va ser, és i serà una de les millors peces teatrals mai escrites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada